A La Farigola. 5.15 AM


El carrer parlava incessantment. Tots els que hi eren, sols a crits o en grups discutint a viva veu; així com els altaveus que donaven notícies de la situació mentre encara havien de competir amb l’estrident so de les sirenes que encara sonaven com un gran despertador per a tota la ciutat.

-Mira, ja hi ha gent.

-Si, es que fem tard, ja és un quart de sis.

-Som-hi!

-Un petó pel que pugui passar!

Ens vam fer un peto ràpid però sentit, i vam córrer els dos últims carrers que ens separaven de l’ateneu, on un centenar de persones bullien en converses agitades a la porta. A dins se sentia el soroll dels forrellats dels fusells, manejats per companys que volien aprendre de pressa com fer-los servir.

Vam entrar i vam trobar un altre centenar d’amics, companys del sindicat i veïns que estaven disposats a donar la vida en la lluita contra el feixisme. I donant-li a canvi el que més mal li podia fer, una revolució. I no una revolució d’un comunisme autoritari com el que ja coneixíem de l’URSS, sinó un de nou, que seria alhora en llibertat, llibertari. Un nou model de comunisme mai vist al mon en pràctica i que només tenia aquesta força a Catalunya.

-Joana, Martí! Com va? Salut! -Digué en Josep Marçal, un vell amic d’en Martí del sindicat de la fusta, un dels més combatius i organitzats.- Vinga, a les vostres posicions! Aneu amb en Jaume, que us dirà a quin sector us podeu afegir! És allà al fons amb els que ensenyen com usar els fusells.

-Com està la cosa? Preguntà en Martí

-Estem pendents que arribi el comunicat de la CNT de la Soli. Però pel que sabem, al quarter del Bruc ja han començat a sortir. I al de Sant Martí i els Docks d’Avinguda Icària. Es dirigeixen tots cap al centre. Tenim moltes barricades a les barriades per defensar els barris, però per ara no sembla que hagin de ser gaire útils, i hem de concentrar tota la força al centre de la ciutat, que és cap a on van els militars. Van venint camions a recollir els voluntaris i portant-vos cap al centre, en funció d’on cal gent. En tenim repartits ja per tota la ciutat. Calculem que ells son un total aproximat als 10.000 soldats…

-Malparits!

-Els guàrdies d’assalt semblen estar en la majoria per la república, però no ens en podem acabar de fiar… De la guàrdia civil no en sabem res encara… I la Generalitat segueix sense donar-nos ni un sol fusell, alhora que ens diu d’anar a combatre… Només en tenim un centenar que un guàrdia d’assalt ha donat a en Santillán, i els que ja teníem del cop d’en Macià que vàrem comprar fa anys, pistoles nostres i alguna armeria saquejada les últimes hores. Poca cosa més, per ara… Però bé, ara ens ho explicarà a tots un company i ens posarà al corrent de les ultimes notícies.

-Entesos..

-Volen fer un cop d’estat tradicional -vaig dir-. Paseito per la ciutat ben armats i fent por, accedir al centre i prendre els edificis públics per fer el seu típic pronunciamiento. Pero aquesta vegada molt pitjor que el d’en Primo i tants d’altres. Ara, com va dir ben clar a las Cortes en Calvo Sotelo, el model és l’alemany del malparit d’en Hitler i en Mussolini. I ja sabem quin pa s’hi dona allà. Afusellaments, camps de treball, mort a la dissidència, un estat assassí… repressió del pensament dissident, de les esquerres i de les petites nacions com la nostra…

-Si -segui en Marçal-. Si guanyen ells… estem ben fotuts, així que ja sabeu, com ja ha dit en Durruti, és una lluita a vida o mort, agafeu el vostre fusell i millor morir lluitant que viure vençuts, i que siguin ells els que ens matin l’endemà a Montjuïc un altre cop!

-Entesos! -digué en Martí- Preguntarem a en Jaume a on serem més útils! Endavant company, salut i victòria!

-Salut, companys!

S’adreçaren cap a una llarga taula on un grup de sindicalistes organitzava el proveïment d’armes. Era fascinant la capacitat d’organització. I en tan poc temps! Bé, no naixia del no res ni d’un arrebato popular espontani. Era fruit d’una llarga lluita, potser secular, però agreujada i accelerada els darrers anys i dècades.

-Hola, Som la Joana Vidal i en Martí Garrell. Venim a unir-nos !

-Molt bé. Teniu cap revòlver o arma pròpia?

-M… no

-Doncs de moment no us podem donar cap arma si no sou experts en fer-les servir. Les poques que tenim les reservem per als que tenen experiència en la lluita armada o han fet la guerra al Marroc o el servei militar. Però podeu anar allà, on us explicaran com usar un màuser o un winchester, que es el que potser tindrem d’aquí una estona si la cosa va bé. Sabeu com funcionen?

-Si, bé… el que hem après al Comitè de Defensa de barri…-vaig dir.

-I bé, jo vaig fer el servei militar… Però vaig ser un recluta poc disciplinat diguem… però si, sé fer servir un fusell…

-Entesos, en tot cas en Joan us acaba d’explicar com van els que tenim … no tenim gaire temps per fer instrucció…

-Val, anem cap allà? D’acord.

Un home amb granota blava, el que seria el nou uniforme anarquista a la ciutat, ens explicà en cinc minuts junt amb uns altres deu voluntaris, com funcionava el màuser.

-L’agafeu aixi… i feu aixi.. per disparar cal destravar aqui .. i premeu el gallet… entesos?

-Val.. si …

-Marti, no creus que és una mica tard per ensenyar-nos a usar una escopeta?

-Un màuser, no et preocupis, jo l’he usat alguna vegada, ja t’ho aniré explicant, però no ens separem.

-No, amor, és clar, provem d’anar plegats allà on calgui.

-Companys! – cridà un company pujat sobre una taula, dirigint-se a les 100 o 200 persones que ja ompliem l’ateneu- Com veieu, estem ben organitzats. Probablement millor que els propis militars. Tenim comitès de defensa a cada barri, que mantenen una comunicació permanent amb els delegats. Cadascun dels delegats coneix les consignes per a cada hora, així com les Joventuts Llibertàries i el col·lectiu Dones Lliures. Qui tingui experiència en armes, que es dirigeixi cap allà -digué senyalant a una de les cantonades de l’ateneu.- on en Jaume us proporcionarà algunes de les poques que tenim per ara. Esperem aconseguir-ne més d’aquí poc, tan de bo abans que comencin els combats. Ara mateix només tenim uns vells màusers i winchesters de l’intent de revolta d’en Macià, i algunes pistoles… Tenim gent nostra des de fa quinze dies vigilant el moviment a cadascun dels quarters militars i de la Guàrdia Civil que encara no sabem a quin bàndol estaran. En el cas que es posin del bàndol dels sublevats, caldrà disparar-los igual que als militars. Sabem que no us costarà gaire perquè ells porten disparant-nos fa dècades… Els Guàrdies d’Assalt sí que sabem del cert ja que estaran del costat del poble, i lluitarem junts amb ells.

-I quina és l’estratègia? Cap a on anem?

-Els militars ens ho diran. Tan bon punt comencin a sortir ho sabrem, i la consigna es deixar-los sortir dels quarters, que surtin confiats en que serà un colp d’estat com els altres que han fet, amb una sortida de soldadets, quatre dispars, alguna canonada, un pronunciamiento i au, cap a la caserna de tornada amb un canvi de règim. Però aquest cop no els ho permetrem. Cal deixar-los sortir amb poca munició de paseito, uns 50 cartutxos per soldat, per tal d’agafar-los confiats i per l’esquena, i allunyats dels quarters, que si els assaltéssim abans es podrien aquarterar amb molta mes munició i més ben protegits. I d’aquesta manera la idea és enxampar-los enmig del carrer per totes bandes, disparar-los des de terrats, balcons i portals, i impedir-los la retirada als quarters, per després assaltar els quarters i llavors si, entrar-hi i fer-nos amb molta més munició. Començant pel de Sant Andreu, que serà bombardejat pel coronel Diaz Sandino, que controla l’Aeronàutica del Prat.

-Aquí tenim el mapa de la ciutat amb els quarters, el nombre de tropes a cada quarter. El Comitè de Defensa coneix també tots els plans de l’alcantarillat i les vies d’accés subterrànies, així com tots els plànols de les instal·lacions elèctriques per tallar el corrent quan calgui. També és estratègic fer-nos amb la Telefònica i Ràdio Barcelona per controlar les comunicacions. Entesos? Au som-hi, que no tenim temps per perdre!

Jo escoltava bocabadada. Encara em sorprenia enormement la capacitat d’organització d’aquest poble i del sindicat. Era tot un estat paral·lel, o més ben dit, tota una societat paral·lela ja que no creien en cap mena d’estat, ni tan sols en un que poguessin controlar ells mateixos.

-Vinga va, som-hi! Un grup de deu ja estan llestos, on es el camió?

-Ja n’arriba un que acaba de deixar un grup a Plaça Catalunya.

-Entesos. El següent anirà cap a Plaça Espanya, on creiem que hi haurà el primer xoc fort amb els que venen de Diagonal.. i els quarters de Sants i Hostafranchs. I el següent cap a la Barceloneta per aturar els que venen dels Docks d’Avinguda Icària.

-Atenció, companys! Acaba d’arribar el comunicat de la Soli! Han posat un full apart del Comitè Regional per evitar la censura!

Tots ens quedarem quiets i atents, mentre un dels treballadors, pujat a dalt d’una taula ens llegí a tots el comunicat:

“Pueblo de Cataluña. Alerta y en pie de guerra. Es la hora de la acción. De obrar. Hemos pasado meses y meses haciendo crítica del fascismo, señalando sus defectos, lanzando las consignas concretas de que el pueblo había de oponerse, alzarse en armas en el momento que la negra reacción de España intentara imponer su asquerosa dictadura.

Ese momento ha llegado, pueblo de Cataluña! La reacción: militares, civiles, curas y alta banca, armoniosamente fraternizados, han iniciado la subversión tendente a implantar el fascismo en España por medio de la dictadura militar. Nosotros, representación genuina de la CNT en Cataluña, consecuentes con nuestra trayectoria revolucionaria y antifascista por excelencia, no podemos dudar en estos momentos graves, en estos momentos de acción.

La CNT en Cataluña lanza la consigna concreta y terminante de que todos deben secundar la huelga general revolucionaria en el preciso instante en que se alce alguien en Cataluña, sin que ello implique inhibición a lo que compete en el orden nacional, para lo cual nos atenemos a las consignas del Comité Nacional. Queda pues, bien terminantemente reflejada nuestra posición, y señalamos la consigna se cursará con rapidez.

Nadie debe secundar ninguna consigna que no responda a las lanzadas por este comité, forma de evitar lo irreparable.

Son momentos de serenidad. Hay que actuar, pero con energía, firmeza y al unísono, a la vez todos juntos. Que nadie se aísle. Que se estrechen los contactos. Es hora de estar alerta y de disponerse a actuar.

En Sevilla el fascismo se adueña de la situación. En Córdoba hay un alzamiento. El Norte de África está dominado por ellos. Nosotros, el pueblo de Cataluña, en pie de guerra, dispuestos a actuar.

Que en estos momentos de coincidencia contra el enemigo común cada cual ocupe un puesto en el combate. Que no haya desgastes de energías y luchas fratricidas. Arriba los corazones! Arma al brazo y dispuestos para el combate! Quien se inhiba es un traidor a la causa del pueblo.

Viva la CNT! Viva el comunismo libertario!

Ante el fascismo, la huelga general revolucionaria!

El Comité Regional”

-Visca la FAI! Visca la CNT!

-Visca la Revolució!

-Val, doncs ja ho heu sentit! Som-hi, als camions! Ja arriben els primers tres, i un d’ells porta el Comitè de Defensa confederal! Atents que hi ha en Durruti en Garcia Oliver, l’Ascaso i tota la resta !

Sortirem tots al carrer, i veiérem arribar des de dalt de la Rambla del Poble Nou un grup de sis o set camions carregant alguns milicians, armes i dos o tres buits per carregar els primers grups de voluntaris que érem a La Farigola cap al centre.

En arribar a La Farigola els camions s’aturen, i els membres del Comitè de Defensa que hi anaven baixen per intercanviar noticies amb els que estàvem allà per coordinar-nos i comunicar novetats, com en tants altres ateneus i centres del sindicat arreu del país, atents a les noticies i esperant les consignes per actuar.

Els camions arriben pel carrer Pere IV, plens de gent entusiasmada a les voreres. Però a les cases també hi viu gent adinerada, comerciants i artesans que veuen desfilar amb temor la caravana. Cap d’ells s’atreveix, però, a deixar entreveure cap senyal de desaprovació. Fins i tot el silenci podria ser massa perillós, i per això criden també visques a la CNT, mori el feixisme, a baix el clergat!

Oliver des del camió compartia amb el centenar d’obrers de l’ateneu, els primers que trobaven camí del centre de la ciutat on anaven, unes paraules d’ànims i per ajudar a clarificar la situació. Amb tant o més carisma que Durruti, diu als obrers que s’amunteguen al seu voltant:

-Companys! Hem passat de ser nosaltres els qui portem la iniciativa per atacar una societat desprevinguda, a ser organitzacions en defensa pròpia, davant d’un exèrcit que pren la iniciativa. És una situació molt diferent de les lluites a què estem acostumats. Éstà clar que la nostra preparació és molt superior a la previsió simple dels militars. Pensen que tot serà com sempre: redoblament del tambor, col·locació a les parets del bando declarant l’estat de guerra i tornada a les casernes a dormir tranquils. Pel que va passar amb les escamots de Dencàs i Badia al 34 amb alguns trets, moltes corregudes i a caseta. Però aquest cop serà molt diferent, aquest cop la CNT és als carrers disposada a donar-ho tot!

-Però no tenim cap pla per vèncer! -li va exclamar un company.

-Deixem que ells prenguin la iniciativa. I anem darrere seu. Els tenim vigilats a tots els barris. Les casernes de Barcelona són fortaleses de recent construcció que no hem d’atacar perquè si ho fem gastaríem les poques municions que tenim. Hem de deixar que surtin les tropes al carrer i quan estiguin lluny de les casernes amb munició de paseito, atacar-los per l’esquena, sense presses, intermitentment, perquè siguin ells els que gastin les seves municions i els sigui difícil tornar a les seves bases per refer-se.

-Tampoc no tenim armes! -Va dir un altre, esperant sentir alguna nova idea.

-Per això el primer és atracar les armeries! A assaltar-les i treure tot el que puguem! Les nostres vides i les nostres llibertats depenen d’això! Encara tenim les mans nues! Tot serveix: escopetes de caça, pistoles, fusells antics, alguns casolans, i alguns amics de la Guàrdia l’Assalt també comencen a repartir una de les dues armes que tenen al poble, desobeint ordres. Amb això, pe rpoc que sigui, és com hem de cmençar la lluita, i en anar-los vencent, anar-los prenent les armes en una lluita poc convencional de cantonades i balcons, finestres, portals i barricades, on tot serà un front de guerra i no hi haurà rereguarda. Una lluita en què la nostra llarga experiència en enfrontaments de carrer haurà de fer-se notar per força.

-Bé, marxem! Ens veiem al Centre de Defensa confederal o als carrers!

Ja al camió, on uns 15 homes i dones estavem asseguts en un contingut silenci, en Marti em digué:

-El que més em preocupa, és que si no hi ha sort en els primers combats, perdrem els nostres millors homes, els més valents i conscients. Segur que després, quan ja hagin caigut molts dels nostres, la Generalitat armarà els treballadors.

No vaig respondre, pensativa, tenia raó. Al la butxaca d’un company que seia al meu davant vaig veure que hi duia una cullera.

-Una cullera? -vaig preguntar-li amb un somriure.-Amb això lluitaràs tu?

-Si, dona, és per fer palanca per treure la primera pedra dels empedrats per fer barricades!

-A, és clar!

Pag Següent

Advertisement