Casa d’en Jover. 5am

o gaire lluny de l’Ateneu La Farigola on ens dirigíem amb en Martí, al mateix barri obrer de Poble Nou un grup de líders anarquistes discutia la situació. S’havien reunit a casa d’un d’ells, en Jover, perquè tots vivien al barri o a prop, i el pis estava al costat del camp de futbol del Júpiter, on havien aparcat camions preparats per traslladar homes i armes cap als diferents fronts de la lluita a Barcelona.

Els carrers del voltant de l’estadi estaven vigilats per gent de confiança. Dos camions esperaven al carrer Pujades, i a prop, ben amagats en un local hi tenien una metralladora Hotchkiss, dos fusells metralladors txecs i molts fusells Winchester.

El local de La Farigola era a pocs metres també. Allà s’havia reunit els darrers dies el ple dels Comitès de Defensa de Barriada i el Comitè de Defensa de Barcelona, que ara ultimava els preparatius a casa d’en Jover, on es trobaven els homes més destacats i aclamats del moviment, que havien estat ja a moltes batusses i enfrontaments armats, i coneixien molt bé la lluita armada urbana. Però res que s’assemblés al que estava iniciant-se aquell dia. Això si, tots tenien clar que per a la batalla de Barcelona que semblava estar a punt de començar, ells estaven molt més ben preparats que l’exèrcit, acostumat a guerres convencionals.

Entre els homes que parlen i elaboren estratègies per al contraatac feixista al voltant del mapa sobre la taula, hi ha tres gegants del moviment llibertari, algunes de les ments més privilegiades i els homes més valents i decidits del moviment anarquista ibèric: Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, del que ja aleshores se n’havien fet cançons i tot. Però també altres grans lideratges menys coneguts però igual d’importants per al moviment llibertari.

Durruti, molt popular entre l’opinió pública catalana, malgrat haver estat atacat durant dècades per la premsa com a criminal, era ja el gran líder indiscutit de l’anarquisme peninsular. Nascut a León, i havent viscut tota mena d’aventures insurreccionals per Europa i Sud Amèrica, havia vingut a viure a Catalunya conscient que era aquesta la terra més fèrtil per a les utopies llibertàries que duia al cor. Hi havia trobat la seva casa i el lloc on millor podria fer avançar aquesta ideologia, junt amb la seva companya, Émilienne Morin, francesa, que entenia amb una discreta resignació també activista, el rol destacat del seu company i els perills que això comportava a tota hora. Doncs Durruti era incapaç de quedar-se quiet ni d’acceptar una vida còmoda i convencional. I tots sabíem que aquelles hores suposaven, alhora que una gran oportunitat per instaurar les nostres utopies, una lluita amb immensos riscos i on hi hauria moltes baixes a les files anarquistes. Més encara en no haver rebut cap arma del govern per defensar-se. També sabien tots ells, que, a diferència de qualsevol altre corrent polític, el lideratge de l’anarquisme volia dir estar a primera línia de foc.

Tots tres eren, a més de grans amics i membres del grup d’afinitat Nosotros, grans líders que durant dècades havien ajudat a fer d’aquell moviment anarquista barceloní un dels més sòlids del continent. L’organització obrera més potent al país, amb un 80% dels treballadors sindicats al seu gran sindicat, la CNT, que era molt més que un sindicat. I que venia de lluny, de la cultura àcrata i llibertaria catalana, on millor havien arrelat les tesis dels comunistes dits utòpics despectivament per Marx, o senzillament no autoritaris. El que no era un fet menor, tenint en compte que eren els anys d’ascens i consolidació del poder soviètic, i que aquesta era la única alternativa social i proletària al capitalisme. Ja que els feixismes que també es consolidaven a Itàlia, Alemanya o Portugal, no eren més, en realitat, que una versió radical del capitalisme, amb un estat ultra autoritari per protegir velles oligarquies i el seu domini explotador sobre les majories.

Mentre que el moviment llibertari català era zelador i portador d’un dels models socials més bells i difícils d’assolir: aquell on tots tindríem molta igualtat econòmica, però alhora, a diferència de la que se suposava era la única alternativa al capitalisme, el model soviètic, amb plena llibertat i sense nous òrgans de poder estatals repressius; sense estat, sense dictadura del proletariat.

Una proesa ja en el pensament, on calia molta cultura i molt de cor i fe en la humanitat per creure-hi, certament. I més encara per empunyar les armes per defensar-ho i jugar-se la vida per posar-ho en pràctica. Però que, tot i així, estava al punt d’eclosió en aquella Catalunya de 1936, malgrat tanta repressió, tan social com cultural i nacional.

I aquests tres herois, Durruti, Ascaso i Garcia Oliver eren sens dubte l’avançada i els màxims exponents d’un moviment que no creia en grans líders, però que alhora els tenia. Una primera aparent contradicció i dificultat programàtica que no seria la única. Líders que, a diferencia dels de qualsevol altra ideologia, combatrien aquell dia a primera línia de front, recordant a tothom que si eren lideratges forts, ho eren per que eren els més valents i responsables, els que millor, amb més força i amb més honestedat i menys personalismes eren capaços d’entendre i expressar el sentiment dels col·lectius que representaven. I encara més, també les seves utopies.

García Oliver era un destacat organitzador i estratega, que jugaria un paper clau en tots els esdeveniments; i Ascaso, aragonès, era amic íntim de Durruti, amb qui havien viscut aquestes increïbles aventures per Europa i Sud Amèrica, atracant bancs per finançar causes i lluites de resistència, i cometent atemptats contra autoritats dèspotes com bisbes i presidents. Jutjats i expulsats de diversos països, eren el cor del pensament anarquista, i en especial de l’acció. Que junt amb altres sectors més intel·lectuals, o en altres camps com l’educatiu, l’econòmic o l’organitzatiu, conformaven una cultura popular i de resistència molt rica, extensa i capaç d’atendre tots els sectors de la societat. Obligats a formar-se ells mateixos, davant la manca d’un estat just i eficient i davant d’un capitalisme deshumanitzat, i a associar-se i viure de manera autònoma i cooperativa. La pròpia necessitat de supervivència davant d’un estat i un capitalisme tan precaris, els portà a crear de dalt a baix un sistema social complet i alternatiu basat en la germanor, la igualtat i la llibertat.

Hi trobem també en Diego Abad de Santillán, un d’aquests altres anarquistes més destacats en el camp teòric, que ja havia fet un esbós molt complet i acceptat al sindicat de com podria ser una economia llibertària; però que tampoc deixava de ser un gran home d’acció. I en Gregori Jover, l’amfitrió, a qui deien el Chino pels seus pòmuls pronunciats, que no parava de jugar, inquiet, amb les cartutxeres que portava a la cintura, mentre servia botifarres als assistents. Tampoc hi faltava en Ricardo Sanz, alt, ros i fort, o l’Aurelio Fernandez. També n’hi havia de més joves, com Antonio Ortiz i el València, que no dissimulava l’orgull d’haver estat admès en aquesta vetllada clau amb aquest selecte grup de dirigents anarquistes que, asseguts allà ja estaven escrivint la historia del país i de la humanitat. Tots ells conformen el Comitè de Defensa Confederal de Barcelona, i com a tals, són responsables d’organitzar la contraofensiva contra els sublevats. Una responsabilitat que prendrien amb molta més eficiència i responsabilitat que els caps polítics republicans, a Barcelona o a Madrid, que suposadament eren els que ho havien de fer, i que, només Escofet, cap dels Mossos i Guàrdies d’Assalt, havia fet.

A més de botifarres, el cafè també corria amb abundància per mantenir-los desperts. La majoria son sempiterns fumadors, fumant una cigarreta rere l’altre, omplint la sala de fum, on per sort el calor de juliol permetia tenir les finestres obertes. Es coneixien molt, són gairebé com germans, amb relacions travades en mil batusses amb la policia i la patronal.

-Com tenim la situació, companys? Què sabem dels nostres enllaços a les casernes? -digué en Jover per posar en comú les agendes, ja que molts dels que acabaven de trobar-se a casa d’en Jover venien de diferents indrets de la ciutat.

-Bé, com sabeu, portem des del dia 6 muntant guàrdia a prop de les casernes i centres oficials. Des de les quatre del mati d’aquesta nit els militants estan als sindicats i ateneus, que estan a vessar de gent, esperant ordres. A la Generalitat i a tots els centres i ajuntaments dels pobles i poblacions de Catalunya també s’hi amunteguen treballadors disposats a anar al combat. I als carrers i els afores dels quarters tenim centenars de treballadors observant els moviments. Tots tenen clar que cal deixar-los sortir dels quarters sense atacar-los fins que siguin fora…

-Amb l’Asens, Durruti i Oliver -digué Santillán- acabem de venir de Governació i la Generalitat en representació del Comitè Regional i de la Federació Local, per exigir a Companys el lliurament de les armes necessàries per organitzar la defensa al centre de la capital i les barriades. I ens les han negat fins a l’últim moment. Quins idiotes! Quan tornem cap al centre, és el primer que haurem de tornar a fer.

Ascaso fumava nerviós, pàl·lid i amb el seu habitual somriure escèptic, com en Durruti que també sembla somriure malgrat la gravetat del moment. Tot i els perills que sabien que afrontarien, no podien dissimular la felicitat de saber que eren davant d’hores emocionants de batalla on podrien perdre la vida, però que, si se’n surten vencedors, podran, per fi, aprofitant el caos i el buit de poder generat pels propis feixistes, iniciar una revolució anarquista com la que portaven somniant i construint feia dècades contra tota mena d’obstacles.

Tots eren veterans combatents callejeros, guerrillers urbans experimentats, acostumats a la pistola. No en va Barcelona portava molts anys, especialment des del 1917, sent una mena de Chicago, una ciutat amb batusses armades arreu i desenes de morts violentes cada mes. Però aquí, a diferència de Chicago, no per un botí o el control mafiós d’un barri, sinó per ideals de justícia social i llibertat. Des d’una violació per un cap a una empresa, a un acomiadament. Davant la manca d’un estat just, ells feien justícia. Duent a terme una lluita armada al carrer no entre bandes criminals per diners, sinó contra els grans capitalistes i els seus esbirros, i contra l’església que recolzava i representava aquest poder. No es matava ni es robaven bancs per apropiar-se d’un grapat de pessetes entre uns pocs, sinó per ideologies de germanor i humanitat, en temps on la classe treballadora no tenia ni escoles, ni hospitals, ni garantida la seva subsistència més bàsica. I era només amb les xarxes de solidaritat que la CNT havia ajudat a crear, que podien alimentar famílies, o accedir a salut, estalvi o educació. I tenien al davant, a més dels poders repressius de l’estat, com una Guàrdia Civil creada per reprimir els treballadors, a l’anomenat Sindicat Lliure. Una organització inspirada pel cardenal Soldevila de Saragossa i finançada pels capitalistes catalans com els propietaris de l’Espanya Industrial o la Hispano-Igualadina i alguns bancs, amb l’ajut de les autoritats estatals. Pistolers i mercenaris pagats pels industrials catalans i el clero que mataven selectivament líders anarquistes com Salvador Seguí o Francesc Lairet, i duien a terme accions extrajudicials que pretenien contenir l’ascens imparable del sindicalisme revolucionari català. Però enlloc d’això, tot i fer molt mal com amb la mort de Seguí, un dels grans líders i pensadors de l’anarquisme català, el sindicat i la solidaritat veïnal creixia a cada nova injustícia, a cada nou acte de repressió al moviment i als treballadors.

Barcelona, batejada per un periodista argentí el 1920 com la Rosa de Foc per la seva combativitat anarquista, era probablement el lloc on la lluita de classes havia pres més cos i s’havia tornat més explicita al mon sencer. No en va Engels ja digué el 1880 que Barcelona era la ciutat on s’havien aixecat més barricades al món. I això que no havia comptat les moltíssimes que se’n farien aquests dies.

Els presents a casa d’en Jover saben que no poden trigar gaire més a sortir al carrer, però també saben que cal pensar bé els darrers preparatius i l’estratègia de contraatac a l’aixecament feixista, que acabaria sent la única aquell dia, doncs cap altre cos armat en defensa de l’ordre republicà havia fet cap pla per organitzar la resposta armada a la sublevació. En Garcia Oliver prengué la paraula:

-Hem d’enfrontar els militars tal com ho hem previst. Coneixem molt bé quines seran les seves accions. Estan acostumats a fer un cop d’estat senzill: sortir de la caserna amb un batalló, posar un bando declarant l’estat de guerra, tornar a la caserna i anar fent ascensos, de tinent a capità de capità a general i així… Nosaltres coneixem tots els seus defectes, però ells a nosaltres encara no ens coneixen.

-I això que porten combatent-nos fa dècades!

-Però és que són burros! -digué en Durruti aixecant la mà i fent riure a la resta.

-Por suerte! -digué Ascaso.

-Si, bé, i és més la Guàrdia Civil la que ens ha combatut i ens coneix millor… -apuntà Oliver-. I encara ara no sabem què faran avui, si estaran del seu costat o del nostre… Però els militars, no només no ens coneixen, sinó que tenen un concepte molt viciat del que són els propis cops d’estat. Es creuen que trobaran la mateixa resposta que van trobar amb els separatistes catalans i els escamots de Dencàs l’Octubre del 34. Aquell dia, quan l’exèrcit va sortir al carrer, no va veure cap dels revolucionaris amb Companys… Estan convençuts que Catalunya tornarà a ser això, amb Companys i els membres de la Generalitat entregant-se de seguida en sentir el primer canó. Però aquell dia nosaltres no hi érem. I avui, hi som. I estant nosaltres, la cosa serà molt diferent!

-I tant!

-Però tornem al mapa, companys! Tenim poc temps! -tallà Oliver.- Les seves casernes estan disposades en forma de ventall per reprimir la ciutat. Hem de fer de les branques els punts clau de les nostres operacions. Però dominant les vies de comunicació que des de les barriades conflueixen al port, on ens hem de fer forts per impedir ser arraconats a les barriades obreres, on la dispersió seria el nostre pitjor enemic. Hem d’aïllar completament les tropes revoltades, tallar-los les comunicacions a peu, motoritzades i telefòniques donant-los des de la Telefònica falses notícies sobre com va la lluita a la ciutat.

-Controlar Ràdio Barcelona, al Carrer Casp, i la Telefònica a Plaça Catalunya és clau…

-Qui ho hagués dit, la ràdio, que fa només 20 anys ni existia…

-O el telèfon, que no en té gaires més! I ara seran peces claus del combat…

-Si, un cop els tinguem, enganyarem els soldats amb informacions contradictòries… I no es podran ni comunicar entre ells…

-També hem de concentrar la màxima quantitat possible de combatents al voltant de la caserna de Sant Andreu, i tan bon punt sigui possible, entrar-hi per fer-nos amb els 20.000 fusells i els 30 milions de cartutxos que hi ha. Si aconseguim això, aprofitant el caos generat per ells mateixos, tindrem la Revolució a tocar. En Díaz Sandino bombardejarà el quarter des de l’aire, amb cura de no tocar ni malmetre els arsenals, sinó només les portes perquè puguin entrar els nostres homes. Un cop es facin amb els fusells i municions caldrà que n’enviïn camions carregats cap al centre i als llocs on hi hagi enfrontaments, i que de camí vagin netejant les unitats militars disperses.

-I què fem? Esteu segurs que no es millor atacar-los ja a les casernes abans que surtin?

-No home no! Amb quines armes? No, ja està parlat, cal deixar-los sortir dels quarters, no molestar-los a la sortida perquè surtin tranquils i no es facin forts dins dels murs de les casernes. Cal que no estiguin alarmats perquè surtin amb el mòdul de tiro de paseo: 50 tiros, i no de campanya, amb 200. Així els podrem atacar per l’esquena fins que es quedin sense cartutxos. I aleshores si, entrar als quarters per fer-nos amb les municions i atacar els pocs militars que hi quedin. Aquestes consignes ja estan ben comunicades a tots els comitès de barri.

-Entesos. I cridem a la vaga general o no?

-No cal la vaga general! -cridà García Oliver-. Això alarma molt i mai ha estat eficaç! El que ens convé és que no hi hagi vaga i que els obrers estiguin al carrer. I no volem que l’exèrcit s’alarmi, i amb una vaga general si s’alarma.

-Doncs em sembla, company que des de Madrid acaben de fer la crida a la vaga general.

-Collons… Val, doncs caldrà comptar amb això…

-El primer que cal és resoldre el problema del transport. Hem d’aconseguir cotxes per que els comandos d’atac puguin mobilitzar-se.

-Si, ja hi ha un grup del sindicat dels transport requisant vehicles i col·lectivitzant-los.

-Perfecte!

-A ver, compañeros -interrumpé Durruti.- Tiene razón Oliver. Tenemos que concentrarnos en hacer una valoración lo más exacta posible de donde están los cuarteles en Barcelona, el número de tropas dispuestas para el combate, sus vías de acceso al centro, los centros estratégicos que quieren dominar los sublevados, y cortar los medios de comunicación entre el ejército en la calle y sus centros de mando! Hay que insistir en que desarmen a la mitad de la guardia de asalto y pongan los fusiles a disposición de los trabajadores…

En aquell moment sonà el telèfon. Eren els militants del comitè de defensa de Sants. Gairebé sense alè, l’enllaç exclamà a Jover, que havia agafat el telèfon:

-Les tropes surten de les casernes!

-Les tropes surten de les casernes! -repetí Jover a la resta.

-Entesos! Som-hi companys, no perdem més temps! Ja acabarem d’ultimar les estratègies des del carrer!

Sortiren del pis, i es dirigiren amb els primers raigs de sol lloc al camp de futbol del Júpiter, on ja hi havia concentrats molts sindicalistes, gairebé tots vestits amb la granota blava de treball, tots ells militants del barri. Els que tenien una pistola, l’exhibien orgullosos. Els que no, la demanaven. Es distribueixen les reserves. Vint militants seleccionats acompanyaran el Comitè de Defensa. Tots ells familiaritzats amb la lluita de carrer. Carreguen les armes als dos camions. Al sostre del primer camió Ricardo Sanz i Ortiz han instal·lat la metralladora.

-Què fem? Esperem les sirenes?- Preguntà Durruti.

Els xofers posen en marxa els motors.

De lluny se sent un so prolongat la primera sirena de les fàbriques. La gent calla. El so creix i s’aproxima i cada cop s’incorporen més sirenes. La gent es llança als balcons. Els membres del Comitè i la seva escorta pugen als camions

-Visca la FAI!

-Visca la CNT!

-En marxa!

Els camions arrenquen , els ocupants aixequen les armes. La bandera vermella i negra hissada en un llistó de fusta es desplega al vent.

Passen per la Rambla de Poble Nou, on s’incorporen més i més camions. Els dirigents mostren les metralladores a la multitud, impressionant als espectadors. Durruti, Ascaso, García Oliver, Jover, Sanz son aclamats des de les teulades i els balcons. Les sirenes segueixen sonant des de les barriades pobres del cinturó industrial de Barcelona cridant a la mobilització als obrers.

Ascaso, Durruti, Jover

Pag Següent

Advertisement