Quarter del Bruc. 5am

En aquest mateix moment, un mapa molt semblant mostra els mateixos carrers i els mateixos moviments de tropes. Aquest, però, no està a una taula de la Comissaria d’Ordre Públic o d’un ateneu anarquista, sinó a una de les principals casernes de la ciutat, el quarter del Bruch o de Pedralbes, on un grup d’oficials sublevats preparen la sortida de tropes en una sala. Encara d’amagat del Coronel Fermín Espallargas, que des d’una altra sala pocs metres enllà, creu ell encara, al cap d’aquest regiment.

El comandant López Amor explica el moviment de tropes a la resta d’oficials allà reunits. És ànima dels facciosos del Bruch que, com a Comandant ha assumit la direcció dels revoltats a la caserna. Un mapa semblant, però en aquest cas amb insígnies militars i espanyolistes als marges, i al centre, l’esquema del moviment real que havien de fer les tropes les següents hores. Estan segurs que serà un paseillo militar clàssic, un cop d’estat com tants altres ha viscut Espanya els darrers segles, …, on gairebé mai havien trobat gaire resposta popular, i menys encara una que representés cap amenaça militar real.

-…nosotros saldremos de la caserna de Pedralbes, avanzando por la Diagonal y la calle Urgel con el objetivo de ocupar el centro de la ciudad. El batallón de zapadores está saliendo ahora mismo de la caserna de la Gran Vía y avanza hacia Plaza España, donde se encontrarán con el regimiento de Montesa. Juntos controlarán también el Paralelo, vital para asegurar el enlace con el puerto y con las otras unidades que se acercan. Eso es todo, ¡no puede fallar! ¡El populacho se va a ir corriendo a casa al primer disparo de nuestros cañones!

Alguns dels oficials es miren, i un dels tinents li diu:

-¿Está usted seguro, Comandante? ¿Conoce bien a los trabajadores catalanes y la CNT…? No se yo si será tan fácil esta vez…

-Tenemos superioridad, sin duda -diu un altre tinent-. Pero que no haya respuesta, Comandante, nos parece improbable… Nosotros llevamos años aquí. Y hay que reconocer que los trabajadores en esta región están muy bien preparados y organizados para responder. Llevan años de lucha callejera. Nosotros solo hemos luchado en Marruecos o Filipinas… Eso les da una gran ventaja si hoy salen a enfrentarnos con armas…

-¡Pero si a estas horas están todos durmiendo, Teniente! ¿Y qué armas? ¡Si no tienen! Los únicos armados son los Guardias de Asalto. La Guardia Civil estará de nuestro lado, y estos anarquistas que usted teme, tienen cuatro pistolas, hombre… ¿Qué van a hacer con eso frente a nuestra caballería y artillería? ¡Venga ya!

En aquell moment, un sergent entra a la sala, blanc d’espant i amb la respiració agitada diu:

-Comandante! ¡Tenemos noticias de que los bares y ateneos están llenos de gente! Hay militantes apostados en casas y esquinas… ¡y en los alrededores de todos los cuarteles…!

Lopez Amor rep immòbil i atent aquelles desfavorables notícies, que li provoquen un dissimulat calfred. Són noticies molt adverses i certament molt diferents al que esperava trobar-se. Però en menys d’un segon, sabent que ja no hi ha marxa enrere, reacciona aixecant el braç amb semblant d’incredulitat tot dient:

-¡Pues otro motivo para no vacilar y salir cuanto antes! Denle un trago mas de coñac a la tropa, unas ultimas arengas, ¡y a la calle!

-Si, comandante…-diu el sergent, mirant la resta d’oficials com buscant, sense èxit, alguna resposta alternativa.

A una altra sala de la mateixa caserna de Pedralbes el Coronel Espallargas, sense saber encara les passes ja fetes pels sublevats a la pròpia caserna, rep el seu ajudant, que en entrar al seu despatx li diu:

-Mi Coronel. Debo informarle que siguen entrando paisanos en la caserna. Al parecer falangistas y requetés… Y están vistiéndose con ropa del ejército…

-¡Esto es intolerable! ¡Es un motín!

Surt del despatx a pas ràpid cap a l’altre sector de la caserna, sorprenent la reunió d’oficials sublevats en ple, que deixen de mirar el mapa per observar com s’apropa a la sala el que encara és el cap de la caserna legalment, però ja no als seus ulls com a sublevats. López Amor surt a rebre’l. Quan el Coronel que dirigeix el quarter i el Comandant que preten ja reemplaçar-lo, es troben a la sala de banderes, Espallargas li exclama amb to imperatiu a Lopez Amor:

-¡He ordenado que no entren paisanos en la caserna!

-He sido yo quien ha dado la orden, Coronel -contesta el Comandant.

El Coronel mira a López fixament.

-¿Pero quien manda en el regimiento, usted o yo?

-Coronel, desde este momento usted no manda en el regimiento.

El Coronel Espallargas es dirigeix a la resta d’oficials:

-Señores, ¿han oído lo que ha dicho el Comandante? Y yo les pregunto a ustedes: ¿Quién manda en el regimiento?

Quevedo, un oficial, respon en nom de tots:

-El regimiento lo manda quien esté con España, y usted no lo está.

-Teniente Quevedo, llame a toda la oficialidad para que se concentre en la sala de banderas -ordena el Coronel.

Un cop reunida allà tota l’oficialitat, Espallargas els diu:

-Señores oficiales, esta conspiración es un acto suicida; una manifiesta traición a la patria y a la bandera que ustedes han jurado defender…

-No se canse Coronel -interromp el capità Fernández Belbis-. Con el ejército de África sublevado, la oficialidad del regimiento de Badajoz seguirá a sus hermanos de armas. Y como usted no quiere añadirse al movimiento, desde este momento está detenido.

Dos oficials miren Lopez Amor, que assenteix amb el cap, i es llencen sobre seu i l’emmanillen.

El Tinent Coronel Antonio Radua, que s’afegia als sublevats, entra a la sala de banderes i comença a fer els preparatius per a la formació de la tropa, que ja estava formada al pati de la caserna a punt de sortir, després d’haver rebut una generosa ració de conyac.

Falten pocs minuts per a les cinc quan arriba al quarter del Bruch el general Sant Pedro Aymat, lleial a la República, enviat pel General Llano de la Encomineda, que també creia ser encara el general per a tota Catalunya, el comandament més alt, però que també tenia ja corcat de sublevats tot el seu entorn. Havia enviat Aymat a la caserna del Bruch en un ultim intent desesperat de provar de frenar la sortida de tropes per al cop. El reben el Tinent Coronel Antonio Radua i López Amor. Creient que ja estava al bàndol dels sublevats, li comuniquen:

-Mi General, la tropa está dispuesta a salir al patio.

En sentir això, enfurismat, Aymat agafa a Lopez Amor per la corretja, cridant:

-¡Queda detenido por traidor a la patria!

Un dels capitans s’acosta ràpidament i amb gest amenaçador al General i li demana:

-Cálmese, mi General…

Però Aymat, blanc de ràbia, intenta dirigir-se la tropa per treu-re-la de l’engany.

-¡Soldados!

Un altre capità, Mercaders, es mostra més explícit. Pistola en mà, no s’arronsa en dir-li al que és encara un superior seu:

-Si hace otro paso, le mato.

El general, sorprès per l’amenaça, comença a cridar:

-¡Traidores! ¡Traidores! -intentant de nou de dirigir-se a la tropa per informar de la situació.

Quatre oficials se li tiren a sobre i el detenen. El traslladen als calabossos de la caserna, on ja hi ha esperant-lo el coronel Espallargas i altres oficials lleials a la república.

Mentrestant al pati, aliens a aquestes escenes on es debatia el control de la caserna, els soldats seguien sense saber la realitat de l’operació militar que estaven a punt de dur a terme.

En aquell moment sona un telèfon. Un dels oficials l’agafa.

-Teniente Coronel Radua, es para usted, el general Goded desde Mallorca

-Bien Sargento, gracias. -Li diu, apropant-se a l’aparell.- Tinent Coronel Radua al habla. Dígame mi General.

-Capitán, soy el General Goded. ¿Como están los preparativos? ¿Listos para salir?

-Si, mi General, estamos listos para la salida. -Li respon girant-se i mirant la tropa des de la finestra.

-Ya conoce las órdenes, le recuerdo la consigna. A los soldados les dice que es un acción preventiva para impedir una amenaza de revuelta anarquista, y que estamos defendiendo la República Española… Con gritos de Viva la República al salir y después en las calles.

-Si, mi General, entendido. Pero mi General… ¿Cuánto tiempo debe durar eso…? Tarde o temprano la tropa se dará cuenta de que luchan para terminar con la República, no es así? ¿Qué haremos cuando pase eso…? ¿No es arriesgado…? ¿Sobretodo para los oficiales que estaremos en el terreno?

-¡Teniente! ¡No discuta mis ordenes! Es un plan bien elaborado por el propio Mola, el director. Esos gritos confundirán al enemigo y nos darán un tiempo decisivo para distraerlo, tomar la iniciativa y neutralizar la respuesta popular y de la Generalidad.

-Si, mi General…

-Eso es todo. Suerte, Teniente! Arriba España!

-Arriba!

Mentre penja el telèfon mira la tropa, pensant com dir-lis una mentida tan inversemblant, i sonar convincent… L’horroritza pensar en quant de temps podrà durar aquesta mentida i quina serà la reacció dels soldats quan sàpiguen que estan fent tot el contrari… Amb el perill que el fet de descobrir-ho fes que passessin a l’altre bàndol… I que el primer tret fos contra els tinents com ell, els oficials al carrer. No pas contra els que li donaven aquestes ordres. Si bé aquests no trigarien a passar comptes amb la República en cas que la cosa anés malament, i sens dubte serien els primers a ser afusellats, començant per Goded i Burriel.

El Tinent Radua baixa les escales fins al pati per a dirigir-se a la tropa, agafa aire i crida:

-Soldados! Firmes! Hoy tenemos ante nosotros un día glorioso. Los anarquistas están preparando una insurrección armada contra la República. Nuestra misión es garantizar el orden público y defender la legalidad vigente. Tomaremos las calles centrales de la ciudad y nos dispondremos a repeler los ataques de los obreros. No esperamos gran resistencia. Viva la República! Viva el ejército! Viva España!

-Viva! -exclama la tropa a l’uníson.

L’oficial mira a la finestra des d’on els altres oficials l’observen. Prova de fer el possible per no deixar entreveure els dubtes que té d’aquella ordre i estratègia, que no té més remei que obeir. No es pot treure del cap la imatge de la mirada dels seus soldats quan sàpiguen que han sortit a combatre del tot enganyats pels oficials, a matar obrers per a implantar un règim feixista, en el que molts d’ells no hi creuen.

A la finestra, els rostres dels altres oficials, en canvi, desprenen orgull, seguretat i confiança. Estan segurs de la seva ràpida victòria. Fent un brindis amb el conyac, un d’ells crida:

-¡Barcelona volverá a ser sometida hoy por el ejército español, como tantas otras veces en la historia!

-¡Viva España!

Advertisement