A les Rambles, dos homes amb un barret que amaga els seus rostres caminen discretament i en silenci, aprofitant la foscor de la nit. No parlen, només observen mentre marxen a pas ràpid per un lateral de la Rambla. Al passeig i als carrers laterals, desenes d’obrers corren amunt i avall, passant-se consignes i informacions. Les persones que hi ha al carrer a aquestes altes hores de la matinada han canviat l’habitual to distès i festiu d’un dissabte d’estiu a les Rambles per grups d’obrers armats o en busca d’armes. Les ràdios que se sentien al carrer amb altaveus fa poc que han deixat de radiar músiques alegres per donar pas a greus discursos que alerten del perill i inciten a l’acció.
Un noi reparteix la Soli, el diari anarquista, que tot i haver patit els darrers dies la censura del govern de la República per provar d’apaivagar els dos extrems, anarquistes i feixistes, havia afegit a última hora un full amb les consignes de la CNT per al poble. Cotxes requisats amb les sigles CNT-FAI escrites en grans lletres amb guix ja circulen per les Rambles rebent salutacions eufòriques dels treballadors que hi ha al passeig, amb crits als xofers de “Visca la CNT, Visca la FAI!”.
A pocs metres són assaltades varies armeries, on els grups anarquistes buiden els aparadors i els armaris, apoderant-se de revòlvers i escopetes
-Ja hem vist prou, President, tornem a Palau.
-Si, ja hem vist el que havíem de veure… Volia respirar l’aire dels carrers de la ciutat en aquesta hora tràgica… I ja me n’he fet una idea… Certament, el poble està preparat, molt més que nosaltres, malgrat no li haguem donat ni una sola arma… I nosaltres en canvi no… no estem gens preparats… ni tan sols com a l’octubre del 34…
-En Llano diu que estiguem tranquils, que tot està en ordre a les casernes…
-Si, això diu ell… però la CNT sembla estar més ben informada que nosaltres i que ell mateix.
-Si, realment… Tenen milers d’homes desplegats pels carrers i davant les casernes pel que ens diu intel·ligència…
-Però estan desarmats… Com s’ho faran? Serà una carnisseria… Com plantaran cara a l’exèrcit i els seus canons i fusells? No creus que caldria donar les armes als anarquistes?
-No tenim prou armes ni per a nosaltres, no els les podem donar al poble, President… I qui sap si serà pitjor el que facin ells armats o el feixisme…
-No diguis això, Ventura! Saps prou bé que el poble té molts més motius que el feixisme per subvertir l’ordre i acabar amb nosaltres i aquesta República que tant prometia i que tant ha decebut… La matança de Casas Viejas al Sud, no té nom… Jo no vull ser còmplice d’això, ni de perdre davant del feixisme per no haver armat a temps els treballadors, ni haver fet amb més coratge els canvis que requeria aquesta Espanya medieval… Com els inútils de Madrid, que estan tenint una reacció encara més tèbia i indecisa que la nostra, collons…
-Pensi-ho bé, president…
Tornaren pel carrer Ferran cap a la Generalitat a pas ràpid, passant pel costat d’una de les armeries saquejades pels anarquistes, acompanyats de dos escortes que els seguien discretament a pocs metres. Era el moment de saber des de Palau què es el que passava als quarters i al carrer.
Totes les decisions, inclús les no decisions, podrien passar una factura molt alta a les properes hores, on el seu seria dels primers caps a poder ser demanats tan per feixistes com per anarquistes. Calia prendre bé cadascuna de les moltes decisions que la història l’havia portat a haver de prendre aquell dia.
Al vell edifici de la Generalitat un nodrit grup de guàrdies d’assalt els esperava i protegia l’edifici, que sens dubte seria un dels punts claus que els militars sublevats voldrien dominar, amb ell mort o fet presoner. En veure’l arribar al costat de Ventura Gassol, Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, la força militar més fidel i propera als catalanistes que governaven la jove Generalitat republicana, respirà tranquil.
Escofet acompanyà al President escales amunt fins al seu despatx. Allà li digué:
-President, les tropes estan començant a sortir dels quarters… Tota la guarnició de Barcelona ja està revoltada. A les 4.15 del matí un dels agents de policia que vigilava els voltants de les casernes en cotxes volants ens ha trucat per dir-nos que el regiment de Pedralbes ha sortit de la caserna i es dirigeix cap al centre per la Diagonal. D’altra banda, el poble està al carrer armat com ha pogut, han assaltat armeries, han aconseguit armes de l’intent de sublevació d’en Macià, i dels miners d’Astúries… Vigilen els quarters i estan apostats a cantonades, portals i terrasses… Però no ataquen les casernes, els estan deixant sortir. El que ens sembla una bona tàctica, que enllaça amb la nostra, que consisteix en una dotzena de punts on tenim guàrdies d’assalt tallant les vies per on han de passar per dirigir-se de les seves set casernes fins al centre. La lluita serà sens dubte dura i cruenta, però continuo tenint fe en la victòria de la nostra sagrada causa.
-I a més d’aquests punts on hi tenim guàrdies d’assalt, què més creu que hauríem de fer, Escofet? -preguntà Companys, dirigint-se al penjador per deixar el barret i l’abric.
Escofet, a més del Cap dels Mossos, era el cap de la Comissaria General d’Ordre Públic des de feia ben pocs dies, el 26 de juny. Una competència que el nou estatut de Núria acabava de retornar sis anys enrere a la Generalitat, després de segles d’estar desarmada. Des d’aquell mateix dia, la seva principal preocupació havia estat preparar-se per vèncer la rebel·lió que es pressentia. El van animar a fer-ho tant el President Companys com el Conseller de Governació el Sr. Espanya.
-Bé, en primer lloc, President, per evitar la possibilitat que els rebels s’apoderin de vostè tal com va passar el 6 d’octubre, crec que estaríeu més segur al meu costat a la Comissaria General d’Ordre Públic de Via Laietana. A més, la seva presència en aquest lloc de combat aixecarà la moral dels nostres valents combatents. Si accepteu el meu suggeriment, us prego que hi anem tan aviat com sigui possible i sense divulgar el trasllat. Tingueu confiança en mi com jo la tinc en el resultat d’aquesta lluita fratricida que ens imposen. Serà un gran honor per a mi poder viure junts aquests moments exaltats en què hi ha en joc no només les nostres vides sinó també els destins de Catalunya i de la República.
-Entesos, Escofet, així ho farem. Però deixi’m despatxar uns assumptes aquí a Palau abans de marxar. I tan bon punt tinguem la situació militar més controlada, tornaré a Palau, que és on ha d’estar el President. I digu… Quina és, amb més detall, la situació dels sublevats.
-Bé, com sap, president, tot i que el programa del Front Popular estava molt lluny de tenir un caràcter extremista, pocs mesos després del seu triomf electoral ara fa sis mesos, una coalició reaccionària formada per la majoria dels oficials de l’exèrcit, la jerarquia de l’Església, els feixistes, els monàrquics de Joan de Borbó, els tradicionalistes i l’alta finança es rebel·la contra el govern constituït per representants dels partits republicans moderats…
-Si, això ja ho sabem… Però no s’havia fet neteja dins de l’exèrcit?
-Si, es va intentar, però no va alterar molt la seva naturalesa, que com sap té una forta tradició conservadora, colpista, i ara amb això de Hitler a Alemanya, pro-nazi. Per fer una veritable reforma potser caldria haver dissolt completament l’exèrcit i fer-ne un de nou… I com sap això es impossible, i menys en els temps bèl·lics que corren a Europa. Ara mateix l’exèrcit espanyol podríem dir que està dividit. Però entre els alts comandaments segueixen predominant els conspiradors que volen convertir Espanya en un estat feixista a rèplica del d’Alemanya. I com que la via parlamentària que es va intentar el 34 els va fallar i havent perdut les eleccions del febrer, ara volen fer-ho com sempre ho han fet, per les armes. Un estat totalitari que giri les armes contra la pròpia població…
-Si, un veritable malson, contra el que ja ens varem rebel·lar el 34 quan ho va intentar en Gil Robles…
-I ben escaldats que en varem sortir… -digué en Ventura.
-Si, però més a en Gil Robles, que l’acaben de matar fa 3 dies… -afegí Companys.
-El que no deu haver agradat a tots aquest sectors, i segur que han ajudat a accelerar el cop… -digué Esfcofet.
-Però amb la nostra victòria al febrer, avui fan servir l’únic argument que els queda: la força i la brutalitat… Diuen que son patriotes i son veritables apàtrides. Saben que això que fan avui portarà a una matança d’uns i altres, i sembla que els importi ben poc en realitat el que passi a Espanya malgrat dir-se tan patriotes.
-Alguns generals van ser depurats desplaçant-los a Àfrica… però poc més, i sense retirar-los el poder… I des d’allà han conspirat per començar aquesta revolta, ajudats de l’exèrcit colonial marroquí.. El sector més proper al feixisme va crear la Unió Militar Espanyola, la UME, copiant les antigues juntes de defensa- seguí companys.
– Però digui’m, Escofet, no s’havia creat també els darrers anys una organització clandestina democràtica dintre de l’exèrcit?
-Si, per contrarestar aquesta organització reaccionària, els oficials republicans han creat la Unió Militar Republicana Antifeixista, la UMRA. Són ells els qui ens han donat les informacions de què disposem dels moviments dins les casernes… moviments que no han parat…
-Vaja… Realment, una situació ja per si sola enverinada agreujada pel fet que ni les esquerres triomfants hem sabut guanyar, ni les dretes han sabut perdre… El país s’ha anat dividint poc a poc en dos camps irreconciliables. Segons ells, en marxista i antimarxista; per a nosaltres en feixista i antifeixista… Dues espanyes enfrontades, on és molt poc probable que s’arribi a cap mena d’acord… I on esclaten odis atàvics, seculars… Entre els explotadors i els explotats arreu de tota Espanya… I també aquí…
-Com vostè sap, President, la meva primera actuació en rebre el seu nomenament va ser canviar l’abans possible l’oficialitat de les companyies de seguretat i d’assalt que venia del bienni negre, per oficials de lleialtat reconeguda a la República. Els oficials de la UMRA em van assessorar per poder-ho fer bé. Però és evident que no n’hi ha hagut prou… I el Capità General a Catalunya, Llano de la Encomienda, també ha fet ben poc… Ell és lleial, però és un idiota. Està rodejat de traïdors, i no fa res per neutralitzar-los. Des d’aleshores mantenim contacte freqüent amb el Conseller de Governació Sr. Espanya, i amb el cap del servei, Comandant Guarner, aquí present, i el Secretari General de Comissaria, en Vidal Jover. Tots junts, davant dels plans previsibles dels nostres possibles adversaris, hem elaborat un projecte per distribuir les forces en un dispositiu en cas de perill imminent. Aquest que li he comentat, tallant els carrers per on han de passar els revoltats.
-I quants efectius hi ha a cada banda? Ho sabem?
-Bé no és fàcil de dir, en primer lloc perquè no sabem encara si la Guàrdia Civil estarà del nostre costat o amb els revoltats. Per ara sabem que dels seus 170 oficials, 70 estan amb els colpistes, i uns 100 amb nosaltres… Però el seu cap, Aranguren, insisteix en que és lleial. M’imagino que dependrà molt de com vegin l’exèrcit. Si el veuen fort i vencedor, s’apuntaran a seu carro, perquè saben que els cauran molts afusellaments per trair als sublevats, en cas que guanyin. Si veuen que pateixen entrebancs, que creuen probable perquè coneixen millor la força del poble i la nostra determinació, passaran al nostre bàndol, pel mateix, per evitar ser afusellats l’endemà per la República…
-Caram, però tenen un bon empat… Serà decisiu saber si estaran al nostre costat o bé els hem de combatre… Poden decantar la balança…
-Ho sabem… Estem fent tot el possible per seguir estretint vincles amb Aranguren, que sembla més proper a ser lleial que sublevat. Ara bé, no sabem si, com en Llano, ja està rodejat de colpistes que el puguin neutralitzar o si encara domina les seves pròpies tropes… Entre els oficials dels Guàrdies d’Assalt, de 75, només 15 s’han passat als sublevats.. però ja estan neutralitzats. I entre els carabiners, de 100 oficials, 60 estan amb nosaltres, 40 amb els colpistes…
-Vaja, encara més empatats… I les xifres de l’exèrcit a Barcelona quines son, llavors, segons aquests informes?
-A l’exèrcit…- deixi-m’ho mirar, digué Escofet adreçant-se a una taula on hi havia carpetes i mapes.-Si, aquí està: d’un total de 1027 oficials.. sublevats n’hi ha 538, i lleials 489 a data de fa una setmana.
-Caram, també en un empat enverinat…
-Si, President, un fidel reflex de com està Espanya … Veurem com canvia amb el cop .. Més d’un haurà d’apuntar-se als sublevats a desgrat, per no ser afusellat… i a l’inrevés. Del castell de Montjuïc, per exemple, ens arriben noticies que diuen que la pròpia guarnició pot fer caure els sublevats que hi ha… El que, segons el seu propi codi militar, suposaria afusellaments per traïció… Amb efecte immediat segons com es presenti la batalla… Qui se suposa que és el general en cap dels militars a Barcelona i per tant de tot Catalunya, en Llano de la Encomienda, que segueix a Capitania General, està del nostre costat, ens diu. Ara bé, com li dic, està rodejat de traïdors a qui no empresona ni neutralitza.. confia en la sort, el molt il·lús, i en la paraula que li han donat els oficials…
-Durarà ben poc aquest, el mataran ells mateixos…
-És ben probable… Però en tot cas, qui sembla que està venint des de Mallorca er capitanejar el cop aquí és el general Goded.
-Goded? I qui és aquest?
-Diuen que és un dels generals més brillants de l’exèrcit…
-Doncs ves, potser per això el destinen aquí.. saben que cal que sigui ben llest el general que vulgui sotmetre aquest poble, que és sens dubte el que més ben preparat està per combatre l’exèrcit a tota Espanya.
-Si, o al contrari, si és tan intel·ligent, potser el porten aquí per sacrificar-lo… Ja sap que intel·ligència i exèrcit espanyol son dues paraules que costa posar juntes a la mateixa frase…
Mentre parlaven, Companys s’apropà al balcó, i sentí per primer cop el so de les sirenes.
-I això? -preguntà Companys a Escofet assenyalant cap a la finestra.
-Les sirenes de fàbriques i vaixells, President, només pot venir de les consignes donades per la CNT i el seu Comitè de Defensa per convocar els seus afiliats a entaular una lluita oberta contra els revoltats.
-I parlant d’això, heu fet alguna mena de coordinació amb la CNT?
-No, no hi ha cap acord previ, cap pla establert entre la Comissaria de General d’Ordre Públic i els dirigents d’aquest sindicat anarquista. El que tenim és una mena d’aliança tàcita pel fet que tots lluitem contra un enemic comú.
-I hi ha la qüestió de donar armes o no al poble… Entenc que vostè es partidari de no donar-ne…
-Si, president, no crec que sigui una bona idea…
-Encara i sent una minoria tan ampla com vostè mateix m’acaba de reconèixer davant dels militars que ara sabem del cert que estan sortint de les casernes? Creu que podem prescindir dels 20.000 homes que ens ofereixen…?
-Crec que si els donem armes obrim dos fronts… Un a la dreta contra el feixisme i un a l’esquerra contra l’anarquisme. I aleshores sí que estaríem entre l’espasa i la paret…
-D’acord, l’entenc… Però em temo que ells mateixos ja s’estan proveint d’armes, i que tard o d’hora haurem de coordinar l’estratègia i treballar plegats.
BARCELONA 1936 