En un pis del Poble Nou. 5 am

El so de les sirenes ens despertà. Dormíem amb en Martí al nostre pis senzill del Poble Nou, a Barcelona, que havíem començat a llogar sis anys enrere. Un calendari a la paret marcava el 19 de Juliol del 1936. Encara no ho sabíem, però aquesta data suposaria un abans i un després a les nostres vides i a les de molts més milions de conciutadans. Una data que seria llargament recordada no només a Catalunya, sinó als destins de la humanitat i els seus sovint tràgics camins cap a l’emancipació.

La majoria dels barcelonins encara dormia, en una càlida nit d’estiu mediterrània. Però unes desenes de milers despertaven amb les sirenes, conscients del seu significat, i molts altres ja eren als carrers, amagats en portals, balcons i terrasses, disposats a lluitar gairebé desarmats contra el feixisme.

Les sirenes de vaixells i fàbriques eren el senyal per alertar aquests milers d’obrers anarquistes de Barcelona, que no estaven disposats a sotmetre’s a un cop d’estat que tothom des de feia mesos tenia clar que no trigaria a arribar per part d’uns generals rebels a la 2a República Espanyola, per a instaurar un règim feixista com l’alemany.

Però no era per la República pel que estaven disposats a lluitar, sinó per l’antifeixisme i per la revolució amb la que somniaven i venien treballant feia dècades. Una revolució comunista i llibertària que ho capgirés tot per deixar enrere una societat gairebé medieval que els explotava fins a la darrera gota de sang, i construir-ne una de completament nova, lliure i igualitària. Posarien tota la força i la intel·ligència de què disposaven, que no era poca, doncs el català era el proletariat més ben organitzat d’Europa, per oposar-se a un intent de cop d’estat feixista amb tot el contrari: una revolució anarquista.

Les sirenes començaven a fer el seu efecte, que no era només despertar els obrers per cridar-los a la lluita, sinó inquietar els militars colpistes fent-los saber que el poble de Barcelona estava en guàrdia i disposat a donar-ho tot per combatre el seu intent de cop d’estat. No els agafaven desprevinguts, sinó completament organitzats per respondre-hi. Les sirenes impregnaven l’aire de la ciutat d’un so que anunciava grans canvis i l’inici d’un dia i d’un combat llarg que els treballadors, en un 80% anarquistes agrupats a l’immens sindicat CNT, portaven anys preparant.

En Martí fou el primer en despertar, fent un salt al llit:

-Joana, desperta, les sirenes! És el senyal!

Jo encara dormia, els darrers dies havien estat esgotadors, però no serien res al costat dels que venien.

-Joana, coi, desperta! -insistí, sacsejant-me amb fermesa i alhora tendresa.

-Què passa, Martí, què hi ha? -vaig dir, encara endormiscada.

-Les sirenes de vaixells i fàbriques, Joana! El senyal per iniciar la contraofensiva contra aquests feixistes malparits. El cop ja ha arribat a Barcelona, és l’hora! Ens hem d’afanyar cap a La Farigola! -exclamà mentre es dirigia al balcó.

En obrir les portes del balcó el so de les sirenes entrà amb més força a l’habitació, i m’ajudà a acabar-me de despertar. Tornant cap endins, en Martí em digué esbufegant i emocionat:

-Joana! La gent va armada pel carrer! Tots els veïns estan a portes, balcons i finestres! I a la cantonada del carrer Rogent estan aixecat una gran barricada! Au va, ja faig jo l’esmorzar mentre et vesteixes i baixem! Desperta, dona! – i un cop a la cuina, cridà- Ha començat la revolució! La revolució ens espera!


Jo no sabia si alegrar-me o amoïnar-me… Vaig pensar: mare meva, comença el merder…


Vaig sortir encara amb pijama al balcó. Al carrer tot estava regirat. Els botiguers miraven temerosos des de les portes de les botigues i els veïns treien el cap per finestres i balcons. Molta gent caminava ja pels carrers d’un grup a l’altre, àvids per conèixer la informació de darrera hora.

-Posa Ràdio Barcelona a veure què diuen! – Vaig dir-li a en Martí.

Ell encengué la ràdio, i la veu serena però greu i ferma del locutor ja anunciava, just després del senyal horari que marcava les 5 del matí:

Ciutadans!:
Ha arribat el moment que tant temíem: l’exèrcit ha traït la seva paraula i honor, i s’ha llançat al carrer per combatre la República. Per als ciutadans de Catalunya ha arribat l’hora de les grans decisions i dels grans sacrificis: cal destruir aquest exèrcit facciós. Que cada ciutadà compleixi el seu deure. Visca la Generalitat de Catalunya, visca la República!

-Si ja -digué en Martí-. La Generalitat, diuen… Quina barra! Amb quines armes volen que combatem l’exèrcit? Amb pedres? Si aquesta mateixa nit els companys han tornat a demanar armes a la Generalitat i no els hi han donat ni un trist revòlver! -exclamà indignat en Martí des de la cuina, mentre preparava unes llesques de pa amb tomàquet amb formatge i llonganissa i un cafè amb llet, que em serví mig atrafegat a la taula del menjador. Un cop asseguts, vam deixar reposar l’entusiasme uns instants per esmorzar bé. Sabíem que ens caldria energia pel dia que ens esperava.

-Si, realment… la República i la Generalitat sembla que tinguin més por del poble armat que dels feixistes…

-I ara ens diuen que sortim nosaltres a lluitar! Desarmats! Au va, quina barra! -seguia en Martí indignat-. Ho farem, però no per que ens ho demanin ells, sinó per necessitat, per supervivència contra els malparits del feixisme, i perquè ens ho demana el poble i la CNT!

-Si, sort de la CNT, si no fos pel sindicat, realment… Però sense armes ja em diràs com combatrem contra els tancs i canons de l’exèrcit… Perquè és un exèrcit d’inútils que han perdut totes les guerres… però està ben armat… i nosaltres amb prou feines tenim alguna escopeta de caça…

-Si, han perdut totes les guerres contra altres països… Però contra els propis ciutadans d’Espanya, sempre han guanyat… Els malparits només serveixen per girar les armes contra el seu propi poble desarmat, perquè contra altres exèrcits sempre surten escaldats els molt inútils…

-Com el Castell de Montjuïc o la Ciutadella, que enlloc de tenir els canons apuntant cap enfora per defensar-nos d’invasions, com a qualsevol ciutat del mon i com havia estat fins a l’arribada dels espanyols, apunten cap endins, cap a nosaltres…

-Canons i exèrcits que només serveixen per reprimir-nos, mai per defensar-nos, com seria d’esperar d’un exèrcit digne i popular. El nostre és feixista, i es subleva contra nosaltres, contra el poble espanyol, volen eliminar tot el que hem estat construint durant dècades d’organització popular. Per matar i dominar indis, moros i espanyols d’esquerra o catalans, si que serveixen. Quins malparits!

-Però encara així… si hem de lluitar amb pistoles contra canons, Martí… no sé pas…

-Au va, som-hi Joana! Ara no és moment de dubtar! Som un poble organitzat, i contra això no està clar que se’n puguin sortir. Serà tot un exèrcit, si… però contra tota una ciutat, veurem qui guanya! Això no és Àfrica, això és Barcelona! I qui millor que nosaltres coneix aquesta ciutat i ha sabut defensar-se lluitant als seus carrers? Nosaltres coneixem el combat callejero, ells no…

-Si, tants anys de pistolerisme als carrers… Almenys d’això ens podrà servir tanta violència dels darrers anys. I tan servei militar i guerra a l’Àfrica… Al final, aquells que us feien anar a aprendre com usar els fusells seran els qui rebran els seus trets… I son temps bèl·lics i d’anar armats… Tot just sortíem de la Gram Guerra, i ens cau a sobre aquesta gran crisi econòmica mundial i a Europa tornem a sentir so de sabres… Son temps d’estar armats, de defensar drets bàsics amb les armes… I per al poder, també de defensar el seus privilegis i de frenar els avenços socials amb les armes… És realment una lluita de classes en tota regla…

-Si, on cadascú quedarà retratat i mostrant de quin bàndol està, ara que ve l’hora de la veritat… Ja no hi ha matisos… Només hi dos bàndols, el feixista i l’antifeixista… També la teva família, Joana, haurà de decidir de quin costat està…

-Si, ja ho sé… -vaig dir, quedant-me pensant en els meus pares i germans. La cosa es complicava, per al país, i per a la meva família… com per a tantes altres… Però en el meu cas, aquest cop d’estat acabaria d’enfrontar-nos en dos bàndols irreconciliables, n’estava segura. Dos dels meus germans i jo, propers a ERC i a la CNT… I els meus pares i un dels germans, més conservadors… Tot i que mai propers al feixisme. Però en temps on s’havien acabat els matisos, calia optar per un o altre bàndol. Però ara no era el moment de pensar en la família sinó en tot el país i en la justícia.

-Va, vinga, pren el cafè i marxem! -digué en Martí, acabant aquell ràpid esmorzar amb un glop del cafè amb llet que li quedava a la tassa.

Poc després ja érem al carrer, havent-nos vestit a corre-cuita i acabant-nos de cordar cinturons i botons mentre baixàvem de pressa les escales. Sabíem que no seria fàcil parar a esmorzar o dinar aquell dia, i menys encara tornar a casa a canviar-nos de roba.

Érem dos joves de vint-i-sis anys, arribats feia poc a la gran ciutat. Jo venia del Bages, comarca eminentment rural, tret d’un grapat de colònies industrials, i la capital, la industriosa Manresa. Allà la meva família era, justament, propietària d’una colònia industrial, Can Vidal, des de feia tres generacions. Una de les més grans i pròsperes de la comarca. El meu pare, la tercera generació d’amos, dirigia amb mà de ferro la colònia, però alhora establint amb els treballadors una mena de paternalisme que, quan tot anava bé, semblava gairebé una gran família ben avinguda, on cadascú tenia molt clar i acceptava el seu rol. Tret d’alguns rebels, és clar. Un dels quals, en Jaume, era el pare del meu millor amic d’infància, en Llibert. Doncs una de les parts bones de la colònia és que fills de treballadors, tècnics i amos anàvem a la mateixa escoleta de la colònia.

I així va ser com, ja des de ben petita i sobretot a partir de l’adolescència vaig començar a sentir més proximitat amb les idees anarquistes que ens explicava en Jaume que amb el que vindria a ser el meu interès de classe i el meu benestar personal i familiar. Després d’anys de molts debats amb pares i germans, vaig decidir trencar amb tot l’any 30, marxant de casa i anant a viure a Barcelona, on vaig conèixer en Martí. No volia heretar aquells privilegis, que de fet serien parcials, perquè seria el meu germà gran, en Miquel, l’hereu, qui continuaria la nissaga industrial, segons la tradició i el codi civil català. Potser sabent que tampoc m’hi jugava gaire, perquè no era jo qui estava predestinada a continuar la nissaga industrial, potser per rebel·lia adolescent natural, potser pel que m’explicava en Jaume, o potser per ser qui soc, no ho sabré mai, jo ja era crítica amb les maneres i la gestió de la pròpia família des de petita.

En Martí provenia d’un origen molt més humil, era fill d’un treballador de la fusta de Reus, i seguia, ell si, l’ofici familiar, com a ebenista a Barcelona, on ens varem conèixer. Feia dos anys que havien començat a plantejar-nos crear una família, però encara no havíem trobat el moment de fer-ho. I les dates que vindrien ho posarien encara més difícil. Però com us deia, ara no era moment de pensar en mi i la família. Ja arribaria el moment .

Només posar els peus al carrer, escoltàrem no gaire lluny del barri el retronar d’un canó, que ens deixà esgarrifats. Em vaig aturar de cop, fent el gest d’aturar en Martí, que també deixà de caminar.

-Martí… això és un canó… i no pot ser més que dels feixistes… Collons… -vaig dir sense dissimular la por- Què podem fer nosaltres contra un canó si amb prou feines tenim alguna pistola i algun fusell de caça? Ens escombraran…

-No diguis això Joana, no et deixis espantar… Ells tenen els seus canons per espantar-nos, nosaltres de moment les sirenes i la ciutat que desperta per no ser agafada per sorpresa. Anem a La Farigola on ens diran com està la cosa i com podem ajudar!

***

Al carrer Rogent amb la carretera de Sant Andreu, a la Plaça del Mercat, s’havia aixecat una gran barricada per a la que havien usat totes les llambordes, també les de la via del tramvia, deixant els rails totalment al descobert.

El pare de Pasanau, un company del taller d’en Martí, conduïa un cotxe esportiu descapotable. En reconèixer en Martí va somriure, i sense deixar de conduir el cridà pel cognom:

-Què me’n dius, Garrell? T’agrada el meu nou cotxe? Ja hem començat les confiscacions! Voleu que us porti a fer una volta? -digué rient. Sense esperar resposta feu un breu toc de clàxon i seguí el seu camí. Els que l’acompanyaven reien contents mentre aixecaven els Winchesters amb què s’havien armat. El cotxe desaparegué camí del centre de la ciutat.

Dos cotxes més aparegueren ràpidament en direcció contrària, cap a la cantonada del carrer València amb Rogent. També anaven plens d’obrers, drets i armats amb pistoles i fusells als dos laterals dels vehicles que aixecaven a l’aire victoriosament donant vives a la FAI i a la CNT.

Es van quedar aturats abans d’arribar a la cantonada quan veieren que el carrer quedava tallat per la barricada. Un dels conductors premé el clàxon amb insistent entusiasme i hàbilment repetia amb sons el popular slògan UHP, Unión Hermanos Proletarios. Al segon vehicle un dels obrers seia al parafangs i aixecava també un winchester cridant al vent, mentre els altres aixecaven el puny tancat, amb to greu:

-Visca la CNT! Visca el comunisme llibertari! Visca la revolució social!

-Vaja, sembla que els cotxes, que eren només per a rics, avui son només per als pobres! -digué en Martí.

Alguns botiguers eren a les portes de les seves tendes a mig obrir, indecisos i cautelosos. Miraven desconcertats el que estava passant sense dissimular la seva estupefacció, tement per la seguretat dels seus negocis. Quan els altres veïns aixecaven el puny, responien amb els mateixos gestos sense gaire convicció, més empesos pel temor que per la voluntat d’una revolució. No eren anarquistes, però menys encara feixistes. I si el poble s’enfrontava el feixisme, ells no podien deixar d’estar al seu costat. Altra cosa seria l’endemà de la batalla si el poble guanyava. Però res podria ser pitjor que la victòria del feixisme. Per a tota Espanya, però especialment per als catalans, fossin obrers, botiguers, camperols o petits empresaris; doncs el feixisme espanyol, a diferència dels altres feixismes europeus, tenia en l’anticatalanisme l’eix vertebrador. També estaven veient com, ja en aquelles hores, eren els obrers els que tenien la nova força al país, i calia ser prudent. Copiaven el gest del puny alçat, però amb evident manca de convicció i un cert recel, i quan els vehicles desapareixien cap a la Meridiana, molts botiguers van tornar a baixar els braços.

La nostra curiositat per saber del cert tot el que estava passant a la ciutat era irrefrenable. Accelerarem el pas cap a l’ateneu.

***

En un dels balcons que acabàvem de deixar enrere, un veí que sabíem que era guàrdia d’assalt estava amb samarreta encara, amb els braços creuats sobre el pit a la barana del balcó. Mirava l’agitació amb cara de preocupació.

-I de quin costat estarà el cos dels guàrdies d’assalt? -li preguntà des de dins la seva dona, preocupada.

-Quina pregunta, dona! Doncs de la República, és clar!

-Si, ja, ja m’ho pensava… Però també al costat del poble en armes? Tot el cos? I si hi ha divisions com les que em vas dir que hi havia? Que passarà ara? S’enfrontaran? I els altres, la Guàrdia Civil, què farà? Ai, Déu meu! -exclamà preocupada.

-Calma… Suposo que els Guàrdies d’Assalt estarem gairebé tots per la República… I si, si cal, lluitant amb els obrers. Ens separa la revolució social que ells volen, però ens uneix la lluita contra el feixisme. Un cop vençut, ja en parlarem… El que ens preocupa a tots ara és què farà la Guàrdia Civil… Ells poden decantar la balança… Si se sumen a l’exercit contra nosaltres… estem fotuts… I a ells si que em costa més imaginar-me’ls lluitant colze a colze amb els anarquistes, als que porten matant i empresonant des del primer dia que van aparèixer. Es pot dir que només han servit per a això…

-I què hem de fer Ramon? Què en saps tu dels colpistes?


-Se sap ben poc, per ara… Que les forces de l’exèrcit a tots els punts de la península han proclamat l’alçament militar i el recolzen… Però no sabem encara en quins punts d’Espanya exactament està triomfant i en quins altres no…

-Mare meva Ramon… I tu has d’anar a treballar avui? És diumenge i no tens torn… -digué esperançada, sabent que el dia deixaria enrere molts morts i ferits.

-Es clar, dona! Què vols? Que em quedi veient-ho des del balcó? Tots hem d’anar a defensar el país del feixisme, tu també a la teva manera, i esperar ordres del President. Si el poble desarmat i amb molts que mai han usat una arma, ja està anant a combatre el feixisme, com vols que no hi vagi jo que si tinc armes i les se usar? I cal esperar que arribin bones notícies també… Prepara’m l’uniforme i algo de menjar, que surto en deu minuts!

El telefon sonà, i en Ramon l’agafà..

-Si digui?.. entesos, allà estaré, capità! -penjà, i mirant la dona digué: – Val, em demanen a Capitania. Marxo!

Pag Següent

Advertisement