VOLUM 1

19 DE JULIOL

LA VICTÒRIA

CAPÍTOL 1

BARCELONA, 2008

Us explicaré una història. Una història única, enorme, meravellosa, que la majoria desconeixeu. I els que la creieu conèixer, creieu-me, no la coneixeu bé. O pitjor encara, la coneixeu des d’una narració completament oposada, deshonesta i desfigurada, perquè us l’han explicat els que la van combatre.

Aquesta és una historia increïble, protagonitzada per desenes de milers de persones, per tot un poble, que va portar la humanitat unes passes més enllà del que ara encara avui, cent anys més tard, coneixem. No s’ha igualat encara l’avenç social assolit en aquests mesos en aquest petit indret del planeta.

És una història que fa empetitir molts altres esdeveniments històrics contemporanis d’arreu del món dels que se n’han fet desenes de novel·les i pel·lícules. Supera fins i tot les novel·les de ficció més aclamades. És l’èpica més gran viscuda al mon, i va passar en aquests carrers nostres, als nostres pobles, del Pallars a l’Ebre, i a bona part de la resta d’Espanya. Però enlloc, ni a Espanya ni al mon, de la manera com va passar aquí a Catalunya i a la part alliberada d’Aragó.

Jo, humilment, i en el poc que vaig poder fer, vaig ser una d’elles. Però no us parlaré de mi. Aquesta és una gran obra col·lectiva. Tots fèiem part d’algo més gran, d’una unió gairebé mística o religiosa, de gent que, de fet, no en volia saber res de religions.

Aquells dies són encara avui massa revolucionaris, massa avançats al seu temps i al nostre. Tots els que han escrit la història, i us ho dic com a Professora d’Història Contemporània i Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, tenen en comú un sol fet: ser enemics per igual de la història que us explicaré. Perquè trenca en bocins els seus relats i les seves aspiracions de poder i domini.

Per això, conèixer-la en la seva grandesa és un tresor encara avui reservat únicament als pocs que s’han interessat per ella, quan hauria de ser un tresor per a tothom, per al mon sencer, per ajudar a imaginar societats diferents de les que vivim avui, tan social i ecològicament destructives.

Provaré, amb aquest relat, d’ajudar a poder comprendre aquests fets de manera entenedora, i amb plena fidelitat al que realment va passar, respectant els fets i els diàlegs reals entre els grans personatges històrics que hi van prendre part, que he recuperat de molts autors que ho varen viure i ho van poder explicar, i del que jo mateixa vaig viure.

Ho escric sabent que encara és aviat; que encara som en temps on no es pot arribar a entendre del tot, perquè no tenim els marcs conceptuals apropiats per fer-ho. Però ho vull deixar escrit, ara que acabo el meu cicle vital i soc de les darreres testimonis vives d’aquells fets, per quan arribin noves societats, noves modes culturals, nous corrents ideològics que, com en altres dècades passades com als anys 60, posin per davant la germanor, les utopies, l’avenç social i cultural al guany mercantil immediat, al conservadorisme com ara, que afecta inclús als joves.

Pocs episodis històrics com el que us estic a punt d’explicar, només comparable a la Comuna de París, han aconseguit arribar tan lluny i tan profund en l’experiència humana.

Em direu que exagero.

Però espereu a dir-m’ho quan hagueu conegut el que us explicaré.

Deixeu-me parlar-vos de la Barcelona i la Catalunya i Aragó del 1936

Pag Següent

.